Un menat de Faules: La temàtica fedriana catalanitzada

Les meves versions

Pàgina dedicada a la Faula en català

Parlar de faules és parlar dels apòlegs grecs i sobretot d'Isop, Aesopus (Αἴσωπος / Aísôpos) s.VII aC. Demetri de Falèron, per servir a les escoles de retòrica, va fer el primer recull conegut de les faules d'Isop en prosa. Gai Juli Fedre (15 a. C–aD 50), amb aportacions pròpies, en va fer també un recull titulat "Phaedri Augusti Liberti Fabulae Æsopiae", en versos senaris iàmbics. Aquest recull va servir a autors posteriors. Babrius, s.II aD, en va adaptar 143 en vers coriàmbic, i Avianus, s.IV aD, que cita els cinc llibres de Fedre, en va refer 42 en vers dístic elegiac. Les adaptacions en prosa d'aquests autors foren conegudes a l'edat medieval amb el nom de Romulus. El romulus primitiu ens ha arribat a travers de tres reculls principals: El Romulus Vulgaris, el més extens i antic datant aprox. del segle IX (83 faules), el Romulus Vindobonensis (dos manuscrits de Viena i un de Berlin amb un total de 130 faules), i el Romulus Nilant (52 faules que es conserven en tres manuscrits: El de Leyde contenint les 45 faules publicades el 1709, el de Cambridge i un tercer en el British Museum de Londres). El cronista benedictí Adémar de Chabannes (989-1034) transcriu 67 faules del Romulus Ordinarius (Vulgaris) i n'hi afegeix sis que hauria conegut per una altra font. En el segle XII, el Romulus és objecte de diverses adaptacions en vers, una és la de l'autor Alexander Neckam (1157–1217) que en fa un recull amb 42 faules de font fedriana, en dístics elegiacs; una altra és l'atribuida a Gualterus Anglicus -Anònim de Nevelet-, 60 faules; l'erudit dominicà Vicent de Beauvais (1190-1264) en publica 30 en el seu Speculum historiale. (En certs casos s'hi afegien faules d'Avianus amb redaccions lliures i barrejades); el monjo del cister Eudes de Cheriton (118?-) en transcriu 75 i n'hi afegeix sis més . El bizantí Maximus Planudes (Μάξιμος Πλανούδης, 125?-130?) escriu una biografia legendaria compilada d'Isop acompanyada d'una edició comentada de les faules. La "Recensio Accursiana" (Milà, 1479) i el recull de Heinrich Steinhöwel, editat a Ulm (1477), tingueren un èxit extraordinari arrel de l'aparició de la impremta. Aquesta obra es va traduir al francès el 1480 per Julien Macho, i a l'anglès el 1484 per William Caxton. El 1489 l'alemany Johan Hurus l’edita a Saragossa en castellà afegint-hi contes del Doligamus i altres. La versió catalana d'aquesta compilació la publica l'editor Carles Amorós a Barcelona el 1550: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop"(reeditat per Ramon Miquel i Planas el 1908). El 1539 es publica l'Appendix Fabularum Aesopicarum de Camerarius. El 1596, Pierre Pithou publica el principal manuscrit (s. IX) conservat de Fedre.

L'Arcipreste de Hita (1284-1351) s'inspira amb el Romulus quan escriu les seves faules. L'any 1610, el suís Isaac Nicolau Nevelet publica l’obra titulada "Mythologia Aesopica", una colecció de faules d'Isop que comprenia: les faules de Planudes, 136 faules inedites procedents de la Biblioteca del Vaticà, quaranta faules atribuïdes a Aphthonius i quaranta-tres de Babrius. També contenia les versions llatines de Fedre, Avià, i altres autors de faules. Aquest volum de Nevelet constitueix un complet "Corpus Fabularum Aesopicarum". A partir d’aleshores i durant tres segles, les faules van ser el motiu de publicació amb més difusió en tot el món amb l'excepció de les Sagrades Escriptures. Durant els segles XVI i XVII s'editen en llatí les faules traduides del grec per Cyrillus (s. IX); l'obra més coneguda és la que el 1630 publica el jesuita Cordier amb 95 faules en el 'Quatripartitus Apologicus' o 'Speculum Sapientiae'.

Les faules esopianes inspiren a Gabriele Faerno en el segle XVI. El segle XVII és el segle d'or de la faula, amb Jean de La Fontaine (és remarcable la traducció al català de Xavier Benguerel i Llobet, 1905-1990). Durant aquest segle escriuen faules l'anglès Roger L'Estrange i els alemanys C.F. Gellert i G.E. Lessing; a Italia, Lorenzo Pignotti; a Portugal, Manuel Mendes da Vidigueira; Francesc Vicent Garcia i Torres, (1582-1623) escriu faules mitològiques de caràcter burlesc. Inspiren a F.M. de Samaniego i T. de Iriarte, en el segle XVIII; Guillem Roca i Seguí, (1742-1813) escriu rondalles i narracions parémiques i l'humanista il·lustrat Antoni Febrer i Cardona, (1761-1841) tradueix a Fedre al català. En el segle XIX trobem a R.de Campoamor, Esteve Caseponce, (1850-1932), Antoni Bulbena i Tusell (1854-1946), etc. El mateix Napoleò Bonapart n'escriu, com també ho feu Leonardo da Vinvi.

A principis del segle XVIII, es va descobrir un manuscrit a Parma amb 64 faules escrites en l'estil de Fedre, en vers iàmbic, dels quals la meitat eren desconegudes. Així, a partir de 1809 s'incorpora al corpus fedrià l'Apendix Perottina que havia estat transcrit cap a l'any 1470. El 1812 apareix a la ciutat d'Augsbourg la colecció dita "Augustana" redactada en un estil proper al de l'epoca de Demetri de Falèron (231 faules recopiades el segle XIV, 84 de les quals inedites. El 1843 es re-descobreixen les faules de Babrius. El 1884 Léopold Hervieux edita a Paris un esplendit recull de faules comprenent el Romulus Vulgaris, el Romulus de Viena i Berlin, el Romulus Nilant; també les versions dels Romulus de Vincent de Beauvais, el Romulus d'Oxford i el Romulus de Berna, així com les adaptacions en vers del Romulus de Nevelet que ell mateix va atibuir a Gualterus Anglicus.

-----

L'estructura de les faules és molt senzilla, es caracteritza, sobretot, per la seva brevetat i esquematisme, i alhora per la intensitat narrativa; es tracta d'una ficció alegòrica en la que s'hi descriu el món animal com un reflex dels comportaments humans i els moralitza mitjantçant una exhortació (promitio o epimitio). La intenció, la d'ensenyar, denunciar i divertir.

Aquí les trobareu quasi totes. Alguna n'hi ha d'entrevessada volent ser culta. Altres son ben senzilles, no per això menys conreades.

Pàgines

La temàtica fedriana catalanitzada