La Cigala, que es desviu,
per cantar al llarg de l’estiu, es trobà desprevinguda
quan el fred que va ser més rude.
No tenia a l’aixopluc
cap tros de mosca, cap cuc.
La fam que passa l’obliga
a trucar a ca la Formiga,
i li pidola uns quants grans
per no caure morta abans
d’arribar al temps de la sega.
“En venir l’agost, agrega,
us pagaré, puntual,
interès i capital.”
La Formiga mai no fia;
aquest defecte, no el té.
“Pel bon temps, diu ¿què vau fer
d’un cap a l’altre del dia?
-No us desplagui, a tota veu,
m’estava canta que canta.
-Cantàveu? Oh, com m’encanta;
molt bé, doncs, ara, balleu!”
----------------------------
Jean de la Fontaine (1621-1695), en versió de Xavier Benguerel (1905-1990)
dimecres, 28 de desembre del 2011
dimarts, 27 de desembre del 2011
Disfressa del poc senderi
Com qui no ho vol ni preveu,
es va trobar la Guineu
una bella màscara de teatre.
En manca de amb qui debatre
i posant-hi el semblant greu,
vol esbrinar del fred nacre
plans i fons del seu relleu.
Li dóna la volta, busca i mira;
del revés i de l’endret regira.
Torna i gira l’eina d’espectacle
de bella i galana fesomia...
...........
------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------
Faula .XIIII. — Del ferocissim Llop y de la delicada Imatge
Discorrent un ferocissim Llop per les aspres montanyes, encontrá una delicada Imatge. Y ventla ornada de admirable pulcritut y bella, li dix en aquesta forma : « Oh elegant y bellíssima Imatge I si lo qui t'escolpí te hagués pogut dotar de discreció y sapiencia ¡ quánt sería excelsa en mes alt grau la túa inextimable bellesa ! »
Demostra aquesta faula la estrema imperfecció de aquelles dones qui, possehint incomparable pulcritut y bellesa, afreturen de afabilitat y gracia. Per hont se poden méritament dir imatges sens ánima.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Personam tragicam forte vulpes viderat;
quam postquam huc illuc semel atque iterum verterat,
'O quanta species' inquit 'cerebrum non habet!'
Hoc illis dictum est quibus honorem et gloriam
Fortuna tribuit, sensum communem abstulit.
dilluns, 26 de desembre del 2011
Ecologia
En el fang les quatre potes
hi tenen en remullina
i així s’estan les Granotes,
a l’esguard de ventolina,
impertinents i devotes,
reglotant doblades notes,
de cantúria tot el dia.
Un auguri o profecia,
presagi de les aurores,
se’ls va presentar un mal dia:
deixarien d’estar xopes
si ningú no ho impedia,
i quedarien galdoses.
El gran Fedre, que ho sabia,
un bon dia va contar
la manera com va anar
i el perquè així seria:
fou que el Sol encès i ardent
s’embadalí de la Lluna,
amb ella es volgué casar
desitjant canviar fortuna.
Quan són a amonestacions,
l’astre rei del firmament
i la princesa nocturna,
les bestioles de llacuna,
Salamandres i Tritons,
i els Gripaus dels aiguafons,
van invocar tots a una
a Júpiter, vehement,
que no autoritzés la boda!,
argüint l'impediment
de conlloga fraudulosa:
tan sols quedaria sorra
si un altre Sol ros i gros,
candent, roent i cremós,
tota l’aigua evaporava
dels substrats d’arrels i flora;
que en lloc d’un serien dos
si la parella infantava
criatura abrusadora.
El Suprem, sent bondadós,
...
...
Podeu demanar el contingut complet de la faula a Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomanar el llibre a:
http://www.arolaeditors.com
https://www.altair.es/es/libro/faules-de-fedre-les_152816
------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------
Faula .VII. — de l'astut Lladre y del radient Sol
Era un famosissim Lladre, y volent-lo casar los seus afectáts amichs, dix-los un filosof aquest maravellós exemple: « En temps passat deliberant se casar lo Sol, totes les nacions de la universa térra, volent perturbar semblant matrimoni, posaren la súa prejudicial clamor davant l'immortal Júpiter, dihent : Oh immens Júpiter ! mógat a misericordia lo nostre grandissim dany, que ara que no es lo Sol sino únich, som estremament vexats deis seus ardentíssims raigs, ¿ qué sería de nosaltres si filis procrea va? »
Denota aquest subtil exemple, que los hómens no deuen afavorir los inichs y perversos, mas perturbar que en les súes enganyoses cavilacions no augmenten.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Ranae ad solem
Vicini furis celebres vidit nuptias
Aesopus, et continuo narrare incipit.
Uxorem quondam Sol cum vellet ducere,
clamorem ranae sustulere ad sidera.
Convicio permotus quaerit Iuppiter
causam querellae. Quaedam tum stagni incola
'Nunc' inquit 'omnes unus exurit lacus,
cogitque miseras arida sede emori.
Quidnam futurum est si crearit liberos?
Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Loeb, Harvard College, 1965).
----------------------------------------------------------------------
De furibus et eorum nupciis
Institerunt nuptias Fures celebrare;
Ad quos quidam sapiens coepit propinquare;
Quos ut vidit fertiles ciphis exultare,
coepit adulari simul et problema notare :
Auscultate gaudia nobis nuntiari :
Sol uxorem ducere, volens procreari
Filios, proposuit; sed hinc indignari
Machina caelestis coepit simul atque minari.
Sed, cum Sol propositum vellet declinare,
Tota caeli machina coepit acclamare
Et Iovem conviciis multis incrustare.
Jupiter iratus causam coepit rogitare.
Cui Solis propositum mox exposuerunt
Et se contradicere pariter prompserunt.
Inquisivit Iupiter cur motae fuerunt.
Quae sibi responsum tali sermone dederunt :
Si Sol aestus nimis cuncta nunc cremabit,
Quid fiet cum filios ex se procreabit?
Hoc tibi proverbium vetus conprobabit,
Quod genitor pravus prolem nequam generabit.
Moralitas.
Haec monet historia non communicari
Inpiis hominibus, sed abominari
Illorum consortium; nam vult insectari
Livor virtutes harumque bonus cruciari.
Font: Léopold Hervieux (Romuli Nilantis)
hi tenen en remullina
i així s’estan les Granotes,
a l’esguard de ventolina,
impertinents i devotes,
reglotant doblades notes,
de cantúria tot el dia.
Un auguri o profecia,
presagi de les aurores,
se’ls va presentar un mal dia:
deixarien d’estar xopes
si ningú no ho impedia,
i quedarien galdoses.
El gran Fedre, que ho sabia,
un bon dia va contar
la manera com va anar
i el perquè així seria:
fou que el Sol encès i ardent
s’embadalí de la Lluna,
amb ella es volgué casar
desitjant canviar fortuna.
Quan són a amonestacions,
l’astre rei del firmament
i la princesa nocturna,
les bestioles de llacuna,
Salamandres i Tritons,
i els Gripaus dels aiguafons,
van invocar tots a una
a Júpiter, vehement,
que no autoritzés la boda!,
argüint l'impediment
de conlloga fraudulosa:
tan sols quedaria sorra
si un altre Sol ros i gros,
candent, roent i cremós,
tota l’aigua evaporava
dels substrats d’arrels i flora;
que en lloc d’un serien dos
si la parella infantava
criatura abrusadora.
El Suprem, sent bondadós,
...
......
...
Podeu demanar el contingut complet de la faula a Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomanar el llibre a:
http://www.arolaeditors.com
https://www.altair.es/es/libro/faules-de-fedre-les_152816
------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------
Era un famosissim Lladre, y volent-lo casar los seus afectáts amichs, dix-los un filosof aquest maravellós exemple: « En temps passat deliberant se casar lo Sol, totes les nacions de la universa térra, volent perturbar semblant matrimoni, posaren la súa prejudicial clamor davant l'immortal Júpiter, dihent : Oh immens Júpiter ! mógat a misericordia lo nostre grandissim dany, que ara que no es lo Sol sino únich, som estremament vexats deis seus ardentíssims raigs, ¿ qué sería de nosaltres si filis procrea va? »
Denota aquest subtil exemple, que los hómens no deuen afavorir los inichs y perversos, mas perturbar que en les súes enganyoses cavilacions no augmenten.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Vicini furis celebres vidit nuptias
Aesopus, et continuo narrare incipit.
Uxorem quondam Sol cum vellet ducere,
clamorem ranae sustulere ad sidera.
Convicio permotus quaerit Iuppiter
causam querellae. Quaedam tum stagni incola
'Nunc' inquit 'omnes unus exurit lacus,
cogitque miseras arida sede emori.
Quidnam futurum est si crearit liberos?
Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Loeb, Harvard College, 1965).
----------------------------------------------------------------------
Institerunt nuptias Fures celebrare;
Ad quos quidam sapiens coepit propinquare;
Quos ut vidit fertiles ciphis exultare,
coepit adulari simul et problema notare :
Auscultate gaudia nobis nuntiari :
Sol uxorem ducere, volens procreari
Filios, proposuit; sed hinc indignari
Machina caelestis coepit simul atque minari.
Sed, cum Sol propositum vellet declinare,
Tota caeli machina coepit acclamare
Et Iovem conviciis multis incrustare.
Jupiter iratus causam coepit rogitare.
Cui Solis propositum mox exposuerunt
Et se contradicere pariter prompserunt.
Inquisivit Iupiter cur motae fuerunt.
Quae sibi responsum tali sermone dederunt :
Si Sol aestus nimis cuncta nunc cremabit,
Quid fiet cum filios ex se procreabit?
Hoc tibi proverbium vetus conprobabit,
Quod genitor pravus prolem nequam generabit.
Moralitas.
Haec monet historia non communicari
Inpiis hominibus, sed abominari
Illorum consortium; nam vult insectari
Livor virtutes harumque bonus cruciari.
Font: Léopold Hervieux (Romuli Nilantis)
dimarts, 13 de desembre del 2011
Mestre del racional
Una Cabreta i un Xai
varen formar un esquadró
amb la Vaca i el Lleó
per a caçar en companyia.
Amb son esma i sens desmai,
cadascú a sa gosadia,
diligents tots al destall,
abans d’arribar al migdia
entre els quatre havien caçat
a una Cérvola cosina.
Esquarterada la presa
sobre un llençol l’han posat.
Comença a mostrar feresa
i espavila de la vessa
el quart soci del ramat
que aguarda amb expectació,
de bona fe i voluntat,
la part i paga i raó,
o si els tocarà un braó
del trofeu que han capturat.
Tant esvanit com cofoi
i en virtut de sa noblesa,
s’entaula primer l’heroi,
que arborant cua i crinera
i endreçant raons d'engrony,
ben clar i ras els alleugera:
—Sent com sóc el cabiscol,
i per honrar la grandesa
que d’un rei ningú se’n dol,
agafaré la primera;
una altra per ser el més fort;
la terça, per ma conhort;
...
...
...
Per veure el contingut complet de la faula demaneu a
.
------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------
LLIBRE PRIMER, Faula VI - Del ferocissim Lleó, de la Cabra, de la Vaca y de la Ovella
La Cabra, la Vaca y la Ovella feren companyia ab lo feroc. Lleó. Y com, discorrent per les aspres muntanyes, prenguessen un velocissim Cervo, feren d'ell quatre parts. Y volent pendre cascu la sua part, y aprés fer tres de la quarta, dix lo ferocissim Lle: «La primera part es mía; la segona me pertany perqué s de major fortitut que vosaltres; la tersa me pervé perqué correguí ab major velocitat y furia; y qui tocarà la quarta tinga-m per capital enemich».
Persuadeix aquesta faula, que l'home no deu fer companya ab algu de major condició que la sua, perqué tota la ponderosa càrrega recolzarà sobre'ls seus débils muscles, y portar-se'n ha utilitat lo arrogant superbo.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Vacca et Capella, Ovis et Leo
Numquam est fidelis cum potente societas.
Testatur haec fabella propositum meum.
Vacca et capella et patiens ovis iniuriae
socii fuere cum leone in saltibus.
Hi cum cepissent cervum vasti corporis,
sic est locutus partibus factis leo:
'Ego primam tollo nomine hoc quia rex cluo;
secundam, quia sum consors, tribuetis mihi;
tum, quia plus valeo, me sequetur tertia;
malo adficietur si quis quartam tetigerit'.
Sic totam praedam sola improbitas abstulit.
varen formar un esquadró
amb la Vaca i el Lleó
per a caçar en companyia.
Amb son esma i sens desmai,
cadascú a sa gosadia,
diligents tots al destall,
abans d’arribar al migdia
entre els quatre havien caçat
a una Cérvola cosina.
Esquarterada la presa
sobre un llençol l’han posat.
Comença a mostrar feresa
i espavila de la vessa
el quart soci del ramat
que aguarda amb expectació,
de bona fe i voluntat,
la part i paga i raó,
o si els tocarà un braó
del trofeu que han capturat.
Tant esvanit com cofoi
i en virtut de sa noblesa,
s’entaula primer l’heroi,
que arborant cua i crinera
i endreçant raons d'engrony,
ben clar i ras els alleugera:
—Sent com sóc el cabiscol,
i per honrar la grandesa
que d’un rei ningú se’n dol,
agafaré la primera;
una altra per ser el més fort;
la terça, per ma conhort;
...
...
...
Per veure el contingut complet de la faula demaneu a
xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomaneu el llibre a
http://www.arolaeditors.com/
.------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------
LLIBRE PRIMER, Faula VI - Del ferocissim Lleó, de la Cabra, de la Vaca y de la Ovella
La Cabra, la Vaca y la Ovella feren companyia ab lo feroc. Lleó. Y com, discorrent per les aspres muntanyes, prenguessen un velocissim Cervo, feren d'ell quatre parts. Y volent pendre cascu la sua part, y aprés fer tres de la quarta, dix lo ferocissim Lle: «La primera part es mía; la segona me pertany perqué s de major fortitut que vosaltres; la tersa me pervé perqué correguí ab major velocitat y furia; y qui tocarà la quarta tinga-m per capital enemich».
Persuadeix aquesta faula, que l'home no deu fer companya ab algu de major condició que la sua, perqué tota la ponderosa càrrega recolzarà sobre'ls seus débils muscles, y portar-se'n ha utilitat lo arrogant superbo.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Numquam est fidelis cum potente societas.
Testatur haec fabella propositum meum.
Vacca et capella et patiens ovis iniuriae
socii fuere cum leone in saltibus.
Hi cum cepissent cervum vasti corporis,
sic est locutus partibus factis leo:
'Ego primam tollo nomine hoc quia rex cluo;
secundam, quia sum consors, tribuetis mihi;
tum, quia plus valeo, me sequetur tertia;
malo adficietur si quis quartam tetigerit'.
Sic totam praedam sola improbitas abstulit.
dilluns, 12 de desembre del 2011
Estufat
Per un prompte d’avidesa
un Passerell va plegar
de les deixalles del terra
i a la cua es va encastar,
semblant penjolls d’una bleva,
les reials plomes de seda
de la muda d’un Faisà.
Tant presumptuós com barrut,
prossegueix amb sa comesa,
l’extravagant coquinesa
que en mala hora ha concebut.
Del nou llinatge cregut,
delusòria farisea
d’aspirant a devolut,
s’encamina a peus palpons
i es barreja en l'assemblea
pioca, díndia i de gran prea
de les tribus de Paons.
La vergonya en els talons,
encrestat com la puput,
remena tot el clafit
tant eixut com prim de lloms.
Fent veure que li han crescut
cua llarga d’esbandit
i a les ales rams i poms.
L’estol de Faisans no hi veuen
—Què es deu creure l’esblaït
exhibint les nostres ales?
—tan prompte que l’arremeten
sense raons ni paraules
curullant-lo de becades,
del brivó se’n desentenen—;
que se’n vagi a altres contrades
a veure a qui enlluerna,
que aquí no ens convé cap enze!
Atordit pel desgavell,
havent quedat malgirbat,
fuig d’entre ells el Passerell;
i estant del tot maltractat
torna amb qui li és parell.
Decandit i esplomitxat
es repensa i vol reprendre
amb sa estirp nova amistat.
I aquells dels qui es va desprendre
li pregunten —Com ha anat?,
has rebut tracte poc tendre…
no has pogut passar per gendre
i ara et vols quedar allotjat?
Vols dir que faràs bondat
i ell es queda a l’atzucac,
com si no ho acabes d’entendre
que l’espècie ha de defendre
com si fos un bé sagrat.
De nissaga n’hi ha sols una,
t’estigui o no estigui bé,
hi som constrets per natura:
Pàsser, Pardal o Capser.
De no fer causa comuna
per guanyar en més gran fortuna
o per massa capisser…
en voler estar a la tribuna,
...
....
...
Per veure el contingut complet demaneu a
Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com/
------------------------------
Xeremier del Francoí©2015
------------------------------------------------------------
Llibre Segon, Faula XV De la superba Gralla y dels indignats Pagos
Elevada en grandíssima elació y superbia la presumptuosa Gralla, se volgué decorar de les bellíssimes plomes dels Pagos. Y ornada de aquelles, menyspreant los altres ocells, se posá en la companya dels Pagos. Mas los Pagos, vehent que no era de la natural condició de aquells, llevant-li violentment les plomes, la deixaren casi morta. Per hont, vent-se la miserable Gralla en tal forma oprobriada, tornant a la sa natural companyia a la qual havía perpetrat moltes oprobrioses injuries, li dix una altra Gralla aquestes paraules: Si't fosses contentada del teu natural vestir, no't fora estada feta aquesta gravíssima injuria.
Increpa estretament aquesta faula les libidinoses dones, les quals, no contentant-se de la excelsa perfecció de la qual les ha dotades natura, se volen embellir ab innumerables artificis ornaments, dels quals los resulta escandalosa y oprobriosa infamia.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
Graculus Superbus et Pavo
Ne gloriari libeat alienis bonis,
suoque potius habitu vitam degere,
Aesopus nobis hoc exemplum prodidit.
Tumens inani graculus superbia
pinnas, pavoni quae deciderant, sustulit,
seque exornavit. Deinde, contemnens suos
immiscet se ut pavonum formoso gregi
illi impudenti pinnas eripiunt avi,
fugantque rostris. Male mulcatus graculus
redire maerens coepit ad proprium genus,
a quo repulsus tristem sustinuit notam.
Tum quidam ex illis quos prius despexerat
'Contentus nostris si fuisses sedibus
et quod Natura dederat voluisses pati,
nec illam expertus esses contumeliam
nec hanc repulsam tua sentiret calamitas'.
Font: Loeb edition of Babrius and Phaedrus (1965), Ben Edwin Perry.
---------------------------------------------------------------------
GRACULUS INTER PAVONES
Tumens inani Gragulus (sic) superbia pennas Pauonum, quae deciderant, sustulit, seque exinde ornauit; contempnens suos miscuit se Pauonum formoso gregi. Illi imprudenti pennas eripiunt aui, effugantque miserum. Male multatus Gragulus rediit moerens ad proprium genus; a quo repulsus luctificam iterum sustinuit notam. Tunc quidam ex his, quem pridem desperxerat, ait : Contentus nostris si fuisses sedibus, et pati quod natura dederat uoluisses, nec illam expertus contumel[iam] fuisses, nec ad hanc repulsus peruenire potuisses miseriam.
Ne libeat gloriari quenquam bonis alienis, suis quin p[otius] uiuere malle.
Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes
--------------------------------------------------------------------
De graculo et pavone.
Graculus, invento picti pavonis amictu,
Se polit et socias ferre superbit aves.
Quem fore pavonem pavonis penna fatetur,
Pavonum generi non timet ire comes.
Pavo dolum sentit, falsi pavonis honorem
Increpat et domitam verbere nudat avem.
Nuda latet sociosque fugit minuique pudorem
Sic putat; hanc duro corripit ore comes:
"Ascensor nimius nimium ruit, aptus in imis
Est locus: hec levis est, illa ruina gravis
Qui plus posse putat sua quam natura ministrat,
Posse suum superans, se minus esse potest.
Si tibi nota satis nature meta fuisset,
Non vilis nec inops nec sine veste fores."
Cui sua non sapiunt, alieni sedulus auceps
Quod non est rapiens, desinit esse quod est.
Font: Sandro Boldrini; Uomini e bestie: Le favole dell Aesopus latinus. Argo, 1994 (Gualterus Anglicus)
un Passerell va plegar
de les deixalles del terra
i a la cua es va encastar,
semblant penjolls d’una bleva,
les reials plomes de seda
de la muda d’un Faisà.
Tant presumptuós com barrut,
prossegueix amb sa comesa,
l’extravagant coquinesa
que en mala hora ha concebut.
Del nou llinatge cregut,
delusòria farisea
d’aspirant a devolut,
s’encamina a peus palpons
i es barreja en l'assemblea
pioca, díndia i de gran prea
de les tribus de Paons.
La vergonya en els talons,
encrestat com la puput,
remena tot el clafit
tant eixut com prim de lloms.
Fent veure que li han crescut
cua llarga d’esbandit
i a les ales rams i poms.
L’estol de Faisans no hi veuen
que sigui prou eixerit.
—Què es deu creure l’esblaït
exhibint les nostres ales?
—tan prompte que l’arremeten
sense raons ni paraules
curullant-lo de becades,
del brivó se’n desentenen—;
que se’n vagi a altres contrades
a veure a qui enlluerna,
que aquí no ens convé cap enze!
Atordit pel desgavell,
havent quedat malgirbat,
fuig d’entre ells el Passerell;
i estant del tot maltractat
torna amb qui li és parell.
Decandit i esplomitxat
es repensa i vol reprendre
amb sa estirp nova amistat.
I aquells dels qui es va desprendre
li pregunten —Com ha anat?,
has rebut tracte poc tendre…
no has pogut passar per gendre
i ara et vols quedar allotjat?
Vols dir que faràs bondat
i no ens tornaràs a ofendre?
El seu sí fa de mal vendrei ell es queda a l’atzucac,
com si no ho acabes d’entendre
que l’espècie ha de defendre
com si fos un bé sagrat.
De nissaga n’hi ha sols una,
t’estigui o no estigui bé,
hi som constrets per natura:
Pàsser, Pardal o Capser.
De no fer causa comuna
per guanyar en més gran fortuna
o per massa capisser…
en voler estar a la tribuna,
...
....
...
Per veure el contingut complet demaneu a
Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com/
------------------------------
Xeremier del Francoí©2015
------------------------------------------------------------
Elevada en grandíssima elació y superbia la presumptuosa Gralla, se volgué decorar de les bellíssimes plomes dels Pagos. Y ornada de aquelles, menyspreant los altres ocells, se posá en la companya dels Pagos. Mas los Pagos, vehent que no era de la natural condició de aquells, llevant-li violentment les plomes, la deixaren casi morta. Per hont, vent-se la miserable Gralla en tal forma oprobriada, tornant a la sa natural companyia a la qual havía perpetrat moltes oprobrioses injuries, li dix una altra Gralla aquestes paraules: Si't fosses contentada del teu natural vestir, no't fora estada feta aquesta gravíssima injuria.
Increpa estretament aquesta faula les libidinoses dones, les quals, no contentant-se de la excelsa perfecció de la qual les ha dotades natura, se volen embellir ab innumerables artificis ornaments, dels quals los resulta escandalosa y oprobriosa infamia.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
Ne gloriari libeat alienis bonis,
suoque potius habitu vitam degere,
Aesopus nobis hoc exemplum prodidit.
Tumens inani graculus superbia
pinnas, pavoni quae deciderant, sustulit,
seque exornavit. Deinde, contemnens suos
immiscet se ut pavonum formoso gregi
illi impudenti pinnas eripiunt avi,
fugantque rostris. Male mulcatus graculus
redire maerens coepit ad proprium genus,
a quo repulsus tristem sustinuit notam.
Tum quidam ex illis quos prius despexerat
'Contentus nostris si fuisses sedibus
et quod Natura dederat voluisses pati,
nec illam expertus esses contumeliam
nec hanc repulsam tua sentiret calamitas'.
Font: Loeb edition of Babrius and Phaedrus (1965), Ben Edwin Perry.
---------------------------------------------------------------------
Tumens inani Gragulus (sic) superbia pennas Pauonum, quae deciderant, sustulit, seque exinde ornauit; contempnens suos miscuit se Pauonum formoso gregi. Illi imprudenti pennas eripiunt aui, effugantque miserum. Male multatus Gragulus rediit moerens ad proprium genus; a quo repulsus luctificam iterum sustinuit notam. Tunc quidam ex his, quem pridem desperxerat, ait : Contentus nostris si fuisses sedibus, et pati quod natura dederat uoluisses, nec illam expertus contumel[iam] fuisses, nec ad hanc repulsus peruenire potuisses miseriam.
Ne libeat gloriari quenquam bonis alienis, suis quin p[otius] uiuere malle.
Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes
--------------------------------------------------------------------
Graculus, invento picti pavonis amictu,
Se polit et socias ferre superbit aves.
Quem fore pavonem pavonis penna fatetur,
Pavonum generi non timet ire comes.
Pavo dolum sentit, falsi pavonis honorem
Increpat et domitam verbere nudat avem.
Nuda latet sociosque fugit minuique pudorem
Sic putat; hanc duro corripit ore comes:
"Ascensor nimius nimium ruit, aptus in imis
Est locus: hec levis est, illa ruina gravis
Qui plus posse putat sua quam natura ministrat,
Posse suum superans, se minus esse potest.
Si tibi nota satis nature meta fuisset,
Non vilis nec inops nec sine veste fores."
Cui sua non sapiunt, alieni sedulus auceps
Quod non est rapiens, desinit esse quod est.
Font: Sandro Boldrini; Uomini e bestie: Le favole dell Aesopus latinus. Argo, 1994 (Gualterus Anglicus)
diumenge, 11 de desembre del 2011
El tenor que no va tenir
Dalt la punta de la rama i ben calçat,
d’una alzina del barranc de la Valltorta,
s’ha aclocat el senyor Corb amb el que porta,
que no és altra que un formatge eixamorat:
l’ha bitllat de bon matí, encara en fosca.
Ben a punt i disposat a fer la ingesta,
de la peça que sustenta amb boca forta,
els efluvis els ensuma una altra agresta:
va i li arriba un convidat també a la festa
que prepara al capdamunt el potentat.
Sent la plètora del Corb l’apoderat,
d’on la tret a la Guineu poc que l’importa,
que el què compta és de veure com s’empesca,
si no tota, una porció del que allí es mostra:
si s’envola tot serà malaguanyat.
La cornella no es disposa a fer la llesca,
ni un sol gest, que pel que és veu no hi és prou presta.
Mentre espera alguna senya del callat,
persevera i se la mira circumspecta...
una argúcia la Rabosa n’ha enfilat,
amb gran goig i des de baix li manifesta:
....................
............................
XdF ©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE PRIMER Faula XV — Del vanagloriós Corb y de la estuta Rabosa
Qui't lloa del que no tens, te vol enganyar.
Un famejant Corb, prenent un formatge d'una finestra, lo porta sobre un altissim arbre. Y essent vist de una astuta Rabosa, apetint lo formatge, comenta a lloar lo Corb ab paraules enganyoses, dihent-li en aquesta forma: « Oh bellissim ocell, excedint a tots en resplandent color y bellíssima forma, no es algú de tots los ocells qui a tu se acompare! Sois en una cosa te ha prejudicat natura, que si així com te ha donat tanta pulcritut bellea te hagués donat la veu clara, obteníes per cert entre tots ells la universal monarquía ». De les quals fletes y dissimulades llaors gloriejant-se vanament lo indiscret Corb, súbitament comenta a entonar lo seu acostumat cántich. Per hont, obrint la boca, prestament li caygué lo formatge, lo qual, ans de tocar en térra, fon en les mans de la enganyosa Rabosa. Y menjant-lo davant ell, li feu reportar condigne satisfacció de la súa ensensada vanagloria.
Denota aquesta faula que a nengún discret li deuen plaure vanaglorioses paraules, perqué de la vanagloria insurt gravíssima dolor y tristicia.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
Qui se laudari gaudent verbis subdolis,
serae dant poenas turpi paenitentia.
Quum de fenestra corvus raptum caseum
comesse vellet, celsa residens arbore,
vulpes invidit, deinde sic coepit loqui:
'O qui tuarum, corve, pinnarum est nitor!
Quantum decoris corpore et vultu geris!
Si vocem haberes, nulla prior ales foret'.
At ille, dum etiam vocem vult ostendere,
lato ore emisit caseum; quem celeriter
dolosa vulpes avidis rapuit dentibus.
Tum demum ingemuit corvi deceptus stupor.
Hic re probatur, ingenium quantum valet,
Virtute et semper prsevalet sapientia.
Font: "FABLES OF PHAEDRUS ..." Editat per JOHN T. WHITE, 1887, Londres
--------------------------------------------------------------------
Corvus cum de fenestra rapta[sse]t caseum, et comesse vellet, celsa resedit in arbore. Vulpis, hunc cum fuisset intuita, sic alloqui coepit : O quis tuarum, Corve, pennarum vigor est? Si vocem haberes latiorem, nulla avium prior adesset tibi. Ille, dum vult ostendere vocem latiorem, emisit caseum; quem celeriter dolosa Vulpis avide dentibus rapuit. Tunc demum Corvus ingemuit, quia dolo esset deceptus, ut ignarus.
Qui se laudari verbis subdolis gaudent, ferunt pennas (sic pro poenas) turpi poenitentia indiscretas
Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes
---------------------------------------------------------------------
Contra vanam gloriam.
Sicut narrat Ysopus, \"Caseus in rostro Corvi pendebat ab alto\", et Vulpes, cupiens caseum comedere, dixit Coruo: Quam bene cantabat pater tuus! Vellem audire vocem tuam. Corvus aperuit os suum et cantavit, et sic caseus cecidit, et Vulpes eum comedit.
Sic plerique portant caseum, hoc est nutrimentum, unde anima debet vivere, scilicet pacienciam, graciam, caritatem. Sed venit Diabolus et excitat illos ad opus uane glorie, ut cantent, se ipsos commendent, fimbrias suas magnificent; et sic, quia gloriam mundi, non gloriam, que Dei est, querunt, pacienciam et omnes virtutes amittunt. Sic David, quia populum suum ad vanam gloriam muneravit, in magna parte amisit.
Font: Léopold Hervieux, "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age", (del Manuscrit d'Odo de Cheriton)
dijous, 8 de desembre del 2011
Aveniment i desaveniment
El camperol i la serpDe la rústica casa a l'entrant \ jugant
passava el temps el fill del pagès \ gojós
En un descuit, saltant \ està trepitjant
una serp que passant \ camí sinuós
Oh qui ho sabés! \ la serp gira mossegant,
letal moment \ que el verí inoculés
i va passant del pobre infant \ a la sang
sense remei, nafrant \ va la mort donant.
Del pare \ immensa colera provocant
Oh qui pogués! \ no ser del tot impotent
de la vida envejós \ la pena evités.
Determina amenaçant \ i si prengués?
la bosquerola destral \ Ai! la més gran.
Buscant \ a la serp, conscient, del crim estan.
No tindrà pau \ que anirà a on estès.
S'amaga al cau, \ i ell afora esperant.
Ja sortiràs! \ o de fam et moriràs.
Sigui quan sigui el temps \ tu ja ho faràs,
amb mi i la destral t’enfontaràs \ veuràs!
I si de cas \ decideix ella treure el nas...
Ai! Abruptament \ la destral cau tallant.
el cop fallant \ i la roca esbocinant.
Amb sa muller de nit \ en el llit estan
en el seu delit \ el pagès va pensant
si també aquella bestia \ n'hi voldrà tant,
si fóra sota el llit \ i l'estès esperant
amb el verí \ de l'odi acumulant
L'infant \ estant \ a la tomba reposant
desesperant \ es venjaran \ i més sang
els bons temps de les paus \ arribar podran?
De bons sentiments mancant \ la sal i fam.
eternament \ l’enemistat patiràn.
------------------------------
Anton Marco ©2011
------------------------------------------------------------
Del familiar enemich te guardes.
Venint tots jorns una ferocíssima Serp a la posada de un pobre Home per alimentar-se de les xiquetes miques que li cahíen de la taula, totes les coses li succehíen prosperes a l'Home. Mas aprés, indignant-se aquell contra la Serp y ferint-la un jorn ab una crudelíssima destral, torna a la sa mísera pobresa. Per hont, vehent que per causa de la Serp tenía prospera abundancia en totes les ses coses, la suplica que, havent-li mercé, tornas al seu acostumat exercici. De hont, vista per la Serp la penitencia del pobre Home, torna a visitar com acostumava la sa pobra posada. Empero continuament visqueren ab recel la hu de l'altre.
Persuadeix aquesta faula, que lo qui damnifica algu, encara que's torne a considerar, está ab continu recel que per lo semblant no'l damnifique.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
In rusticanae vestibulo domus
Lares habebat seps viridis suos:
A filio calcatus ille
Illius Aricolae puello,
Eum momordit, virus et inferens
Lerhale tristi tradidit, heu neci.
Dolore non vulgati et ira
Percitus agricola impotenit.
Anguem hipenni conterere expetit.
Quando cubili reperet e suo.
Seps crimints tanti sibi ipse
Conscius, haud fuit ausus indc
Prodire caute sed caput extulit,
Ferit, colonus seps cavet, incidit,
Ictus caverna prominentem
In lapiiem, facit huicque plagam.
Exire nollet sepsubi, rusticus
Ad ora, panem salque foraminis
Apponit, optans egrediillum.
Pacem uticoncliare possent.
Respondet anguis, pax fieri nequit
Sincera donec tu videas tui
Nati sepulchtum donecipse
Signa mei videam cubilis.
Coniunctio non esi animcrum ea
Constans, amore aut intima candide,
Irae cicatricum, prioris
In qua aliquid superesse cernas.
dimecres, 7 de desembre del 2011
Dolça i crua llibertat
El gos i el llopRelluïa el camp blanc al trenc de l'alba,
mentre el llop, silenciós, s'aplanava
sobre la fina, freda,
erta de glaç nevada.
Còmode i ben arraulit
en sa tèbia coveta,
traient el cap des del llit,
el gos guarda amb interès observava
la taimada rodeja.
—Hola! -va dir, quan el llop prou s'acostà
a ensumar de massa a prop el seu bestiar.
Sorprès el que no era que pell i ossos,
concebí en l'enteniment no entrar en combat,
no eren aquelles hores de destrossos,
ni prendre mal del parent.
—Per què tens aquest aspecte tan lluent?
-va respondre apropant-se lentament-
De que vius? I com és que tant bona cara fas?
—Oh! Faig fugir els lladres -respongué ufà-,
m’ho saben recompensar;
i, sovint, amb l'amo vaig de cacera,
de la casa tinc cura i els faig contents.
—Caram, caram! Doncs si que t'ho passes bé...
I tu creus que jo també ho podria fer?
-anava replicant el llop famolenc-
—Home, també ho pots provar.
-afegir el gos, fent cara d'intel·ligent-
Mirant-se’l va remarcar
com del coll li envoltava
una rodona marca.
I dalt la part del clatell
ben repelada la pell.
—I això que és? Quin jou t’ofega germà?
-arrufant va preguntar-
—Oh! Això? -va dir el gos amb despreocupació-
Del que em frega el collar quan m'encadenen.
—No pots córrer quan tu vols amb fruïció?
—Poc importa, que menjo tant com n'hi ha.
—Saps que et dic? Quedat l'ofici ben guardat,
que més em val passar gana en llibertat
que viure els dies d'esclau alimentat.
Saltar vull! -digué com un desesperat-
Va fer un bot
i en aquell llop,
mai més ningú l'ha atrapat...
ni topat, ni trobat.
--------------------------------------------
Relluïa el camp blanc al trenc de l'alba,
mentre el llop, silenciós, s'arrossegava
per la freda i fina neu del pati de la granja.
Còmode, arraulit en la seva tèbia coveta,
el gos del granger amb interès observava
com del llop la cerca de sopar feia rodeja.
—Hola! -li va dir, quan el llop prou s'acostà
a ensumar de massa a prop el seu bestiar.
Sorprès el llop, que no era que pell i ossos,
concebí en l'enteniment no entrar en combat
que no eren pas aquelles hores de destrossos,
tan maltret n'era l'estat del convidat parent.
—Per què tens aquest aspecte tan lluent?
-va dir el llop, apropant-se lentament-
De que vius? I com és que tan bona cara fas?
—Oh! Faig fugir els lladres -responguè ufà-,
i quan això passa em donen tot un pa;
i també, sovint, amb l'amo vaig de cacera;
de la casa tinc cura, i els faig contents.
—Caram, caram! Doncs si que t'ho passes bé...
I tu creus que jo també ho podria fer?
-anava replicant el llop famolenc-
—Home, clar que podries, que t'hi vols jugar?
-Afegir el gos, fent cara d'intel·ligent-
Va notar el llop llavors una estranya marca
que del presumit gos el coll envoltava.
I en un lloc del clatell
tenia pelat fins a la pell.
—I això que és? Quin jou portes germà?
-arrufant les celles li va preguntar-
—Oh! Això? -va dir el gos amb despreocupació-
és el lloc on em frega el collaret quan m'encadenen.
—No pots correr quan tu vols amb fruició?
—Poc importa, que menjo tant com n'hi ha.
—Saps que et dic? Quedat l'ofici ben guardat,
que més em val passar gana en llibertat
que viure els dies d'esclau alimentat.
Saltar vull! -digué com un desesperat-
Va fer un bot
i en aquell llop,
mai més ningú l'ha atrapat...
ni topat, ni trobat.
------------------------------
Anton Marco ©2011
------------------------------------------------------------
Faula XV Del Llop y del Goç
L'hom se deu recelar que per cobdicia no li vinga mal.
Com es cosa dolca la llibertat, així com se prova per aquesta faula. Lo Llop y lo Goc, aplegant en la muntanya, demanà lo Llop al Goc : Germà, de que estàs així gros y resplandent ? Lo qual respongué : Per quant jo guarde la casa dels lladres, que no entren en casa de nit, jo estant allí; y si per ventura descobre algun lladre, tantost me donen un pa; y lo senyor me dona los ossos, y així mateix tota la companyía de casa'm llancen quesvulla que'ls sobre, de manera que'm farte de les viandes que vull. Y jo dorm debaix [de] taula, ni'm fretura aygua, y així fas vida de repos. Dix lo Llop : Jo desig, germà, que altra tal vida jo trobàs, que estant ocios y folgant així com tu, me fartas de viandes. Al qual dix lo Goc : Si tu vols haver bona vida, víne-t-en ab mi. Y no hi hai cosa nenguna de que't deixes tembre. Y caminant lo Llop ab lo Goc, veu lo seu coll trencat y senyalat de la cadena, y dix-li: Dígues-me, germà, quín jou portes que així te trenque lo coll? Respos lo Goc : Per que sía mes brau, me lliguen de día, y de nit vaig solt dins en casa y dorm hont vull. Ohides aquestes paraules, dix lo Llop al Goc : No he menester de usar de aqueixes coses que'm lloes, mes vull usar de llibertat, y vínguen-me aquelles coses que'm vinguen; jo vaig ahont me vull, y no'm te alguna cadena, ni altra cosa no m'empatxe: los camins son a mi franchs, entrades y eixides tinch en les muntanyes, no he por alguna, jo taste los bestiars, y sé enganyar per art y ingeni los gocos. Per això díu-li ell : Viu així com has acostumat, car la llibertat no's pot comparar ab or ni argent: aquesta és la que preceheix totes les riqueses del món.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Lupus canem videns bene saginatum, quanta est, inquit, felicitas tua! Tu, ut videtur, laute vivis, at ego fame enecor. Tum canis, licet, inquit, mecum in urbem venias et eadem felicitate fruaris. Lupus conditionem accepit. Dum una eunt, animadvertit lupus in collo canis attritos pilos. Quid hoc est? inquit. Num jugum sustines? cervix enim tua tota est glabra. Nihil est, canis respondit. Sed interdiu me alligant, ut noctu sim vigilantior; atque haec sunt vestigia collaris, quod cervici circumdari solet. Tum lupus, vale, inquit, amice! nihil moror felicitatem servitute emptam!
—Haec fabula docet, liberis nullum commodum tanti esse quod servitutis calamitatem compensare possit.
Elació
Al veure a un Bou un Gripau
li semblà de tan gran talla
que quedà bocabadat.
Encà amb cara de babau
dirigint-se a la brivalla
que rondaven pel costat
diu que allò ni és ni ha estat.
Ni pot ser ni mai seria:
ser el més gros de tot el llac
a ell tot sol corresponia
el fruir-ne l’afalac.
Sobtat, doncs, d’aquell Vedell
i copsar sa enormitat,
empapat de bavallosa
s’embolica del cab d’ell:
la presència aparatosa
li farceix d’enveja el pap.
Haurà de posar remei
a l’ofensa desairosa:
va i unfla sa pell rugosa
a l’arranc d’un mal rampell.
Estant d’aire empapussat
I arrambant qui li fa nosa,
demana ara al servei
qui seria més gros: si ell
o el que pastura en el prat...
................
------------------------------
XdF©2011
-----------------------------------------------------------
Faula XX del Llibre Segón
De la superba Granota Y del ferocissim Thoro
Lo que molt se vol inflar, per força ha de reventar.
Una arrogant y superbíssima Granota, vehent pasturar un ferocissim Thoro, desijà egualar-se ab aquell en la proporció. Y així, comencant a inflar-se tant, que li semblava Ésser de tanta magnitut com lo Thoro, demanà a sos fills si era gran com aquell. Y responent-li aquells que no, torna a mes inflarse Y a la fi, demanant així mateix a sos filis si era egual en quantitat ab lo Thoro, y sabent de aquells que encara no s'egualava ab aquell, inflant-se la terça vegada, finalment esclatà.
Denota aquesta faula, que lo que s'infla mes del que basta la natural condició sua, a la fí de la sua elació es esclatar y totalment perdres.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Llibre I. XXIV. Rana rupta et bos
Inops, potentem dum vult imitari, perit.In prato quondam rana conspexit bovem,
et tacta invidia tantae magnitudinis
rugosam inflavit pellem. Tum natos suos
interrogavit an bove esset latior.
Illi negarunt. Rursus intendit cutem
maiore nisu, et simili quaesivit modo,
quis maior esset. Illi dixerunt 'bovem'.
Novissime indignata, dum vult validius
inflare sese, rupto iacuit corpore.
Font: Manuscrit de la Biblioteca Arctopolitana (Pori)
dimarts, 6 de desembre del 2011
Ignorància disculpada
Regirant el gall el terra
de sobte es troba una perla.
Se la mira i la remira;
no essent pas el que ell estima
no hi troba cap altre valor.
Enterrats sota l’arena,
busca cucs de nit i dia,
i amb els grans de mill somnia;
és tota la seva conhort,
rebutjant perles... i els grans d’or.
------------------------------
Anton Marco©2011
-----------------------------------------------------------
Llegir y no entendre és menyspreu.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
---------------------------------------------
de sobte es troba una perla.
Se la mira i la remira;
no essent pas el que ell estima
no hi troba cap altre valor.
Enterrats sota l’arena,
busca cucs de nit i dia,
i amb els grans de mill somnia;
és tota la seva conhort,
rebutjant perles... i els grans d’or.
------------------------------
Anton Marco©2011
-----------------------------------------------------------
Faula I del Llibre PrimerLo vigilant Gall, cercant ab que pogués satisfer a la sa intollerable fam, trobà una pedra preciosa en un impertinent lloch immunde. A la qual destina ab alta veu aquestes paraules : «Oh inestimable pedra! quí t'ha posat entre tanta turpitut y llegesa? Si algun sedejant avar te fos vengut a l'encontre, ab major jucunditat te rebera; que pera mi, mes me aprontara un minim gra de mill que tota la ta incomparable excellencia.» Descriu lo sapientissim Isop aquesta primera faula, contra'ls lectors de aquest scientífich llibre, los quals, no gustant de aquell la interior allegoría, no comprenen la estrema riquesa de una tan admirable y preciosa Margarita.
del Gall y de la preciosa Margarita
Llegir y no entendre és menyspreu.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
---------------------------------------------
Pullus ad margaritam
In sterquilinio quidam pullus gallinatius dum quaereret escam, invenit margaritam in loco indigno iacentem, quam cum videret iacentem sic ait, O bona res, in stercore hic iaces! si te cupidus invenisset, cum quo gaudio rapuisset ac in pristinum decoris tui statum redisses! ego frustra te in hoc loco invenio iacentem, ubi potius mihi escam quaero, et nec ego tibi prosum, nec tu mihi. haec aesopus illis narrat, qui ipsum legunt et non intellegunt.
Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus; Loeb Classical Library (Harvard University Press, 1965)
----------------------------------------------------------------------
De gallo et gemma
Fabvla quam scripsit dictis hec prima decoris
Esopus est sapiens sophum uel mente sagacem
Illis qui spernunt, aliud uel munere dignum.
Ecce ferunt quondam nobis nunc dicta uetesta
Quod, querens auidis escam per stercora rostris,
Alliger auifere conspexit munera gemme.
Ast gallus patulo uilem cum gutture predam
Sorbebat; gemme commotus dixerat alme :
Quam cupidus quidam, si te flens corde uideret,
Inde citisque fimo digitis te tolleret imo!
Te limphis purgans reddet priscumque colorem;
Fuluida te ducet letus ceu gaza per euum;
Sed cenis linguam sistas ceu gloria fusca,
Quod ego nil tibi tuque mihi nil utile prestas.
Penniger insipiens ut spreuit regia dona,
Sic stolidi bruti contempnunt optima queque.
Font: Léopold Hervieux, extret del manuscrit Romulus de Nilant.
---------------------------------------------------------------------
Dum rigido fodit ore fimum, dum queritat escam,
Dum stupet inuenta iaspide gallus, ait:
"Res uili preciosa loco natique nitoris,
Hac in sorde iacens nil mihi messis habes.
Si tibi nunc esset qui debuit esse repertor,
Quem limus sepelit, uiueret arte nitor.
Nec tibi conuenio, nec tu mihi, nec tibi prosum,
Nec mihi tu prodes, plus amo cara minus."
Tu gallo stolidum, tu iaspide pulcra sophie
Dona notes. stolido nil sapit ista seges.
Font: Anonymus Neveleti.
---------------------------------------------------------------------
Gallus escam in sterquilinio quaerens inuenit margaritam. Ait : Optima res, in sterquilinio iaces. Si te cupidus inuenisset, eum gaudio rapuisset, et in decorum tuum redires. Ego quaero escam; nec tu mihi [prodes], nec ego tibi.
Qui ad honorem pertingere ualuissent, si ingenium habuissent.
Font: Léopold Hervieux: "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la. fin du Moyen-Age", del manuscrit d'Adémar de Chabannes
----------------------------------------------------------------------
dilluns, 5 de desembre del 2011
Pa pastat ab mostalla
De la Vella que enganyá la Dona jove ab la GocetaSe diu que un noble tenía una dona molt casta y honesta y bella, y ell, volent anar a Roma a vesitar les sanctes reliquies, no volgué metre a sa Muller altra guarda sino a sí mateixa, confiant en ses bones y aprobades costumes. Aquesta dona, aprés que son Marit partí, vivía casta y honestament en totes les coses; la qual, venint de certa negociació pera sa casa, fonch vista per un home jove, y en tant grau comencá de caure en ses amors aquell, que lo día que no la veya paría-li que no estava en sí; y ella, essent requerida per ell, per moltes mijances ab moltes joyes que li enviava, james volgué consentir a ses pregaries. Per lo qual, vehent-se lo Jove del tot menyspreat d'ella, tan gran anxietat y dolor li prés, que caygué en grandíssima malaltía. Empero, així malalt y com podía, moltes vegades anava prop de la casa de sa enamorada, mostrant-se molt trist y dolorós en tant grau, que algunes vegades plorava de sos ulls. Lo qual, anant així, encontrà una Vella, honesta de cara, ab hàbit de religiosa, que li demaná de la causa de sa tristicia y plor; y ell, no volent descobrir lo secret a la Vella, ella li dix: Lo malalt que no vol mostrar sa malaltía al metge, pitjor será. Ohint acó, y considerant que era persona de grandíssima gravitat, ell li descobrí la causa de son mal extesament, demanant d'ella consell y ajuda; la Vella lo consellá, dihent-li: Confórta-t y consóla-t, car si no m'engany en breu t temps haurás les coses per tu desijades. Ella se partí d'ell lleixant-lo ab esperanca; y així, tornada en sa casa, tanca una Goceta dins la súa cambra y la feu estar tres díes sens menjar, y aprés li dona de un pa pastat ab mostalla. Y com la Goceta menjás a la fam de aquell pa, comencáren-li a correr les llágrimes deis ulls ab la cohiçor y agudesa, y amargor de la mostalla; y la Vella porta aquesta Goceta, així plorant, a la casa de la Dona, la qual rebé aquesta religiosa ab cara alegra y honradament, tenint-se per molt contenta d’ésser vesitada de ella, perqué era reputada per persona de bona y religiosa vida. Y, parlant entre elles, veu aquella casta Dona cóm plorava aquella Goceta, y demaná la causa de son plor. La Vella, agudament y enganyosa, li dix : Oh amiga, molt amada, no vulles renovar mes dolors fent-me contar la causa de les llágrimes de aquesta Goceta, perqué en alló hauría mon cor tanta dolor, que poría ésser que abans que ho acabás de comptar finas ma vida. » Y com la Dona casta la pregas molt caldament, comencá la Vella malvada de recomptar, ab un gest de plor y trist, de aquesta manera : Aquesta Goceta que ací está plorant, fonch ma filia propria, la qual en altre temps fonch dona molt gentil y casta, y fonch amada y procurada per un home jove, mes del que dir-se pot. Y lo jove, vehent-se d'ella desemparat, perqué ella presumía molt de sa conciencia, caygué en malaltía incurable per la dolor y aficció que havia de ses amors; per lo qual los Déus, havent misericordia de aquest home, per la culpa que ma filia hagué en no consentir en ses pregaries, la tornaren en goça, segons ara veus; car tan acceptable prech y soplicació y feu lo jove, plorant davant los Déus, que compliren tot alló que de ella prega y suplica. » Y d’aquesta manera recontá la Vella, son parlar demostrant en lo gran enuig y tristor, de manera, que envides podía acabar les paraules. Respós sobre açó la honesta Dona : Oh molt amada, Paor m'has mesa en mon cor, y torbació, sobre lo qual no puch saber qué'm diga; per quant jo mateixa he incorregut en lo semblant crim y delicte, car un home Jove ab tanta afictió y amor me requiría, y tantes vegades, que'm par que per la mía amor se vol morir; mas per amor de la mía castedat y per l’amor que tinch a mon marit jo he menyspresat del tot ses pregaries. » Dix la Vella : « Amiga amada, jo't consell que lo més prest que pugues ojes ses pregaries, per que't pugues salvar y no te hajes a tornar en altra figura, així com ma filia fonch tornada en Goceta.» Y dix la Dona: «Jo'm guardaré per que no sía contraria als Déus, car si ell me vol, no li denegaré lo ofici d’amor. Y si cars será que no m'ho demane, jo mateixa lo hi oferiré si'l puch trobar. Y ab tant, la Vella se regracia de la Dona honesta, y tornant-se pera sa casa, porta al Jove noves y a son apetit concordes; y així ajusta lo amant ab la amada y adquerí y guanyá la gracia de endosos.
----------
Carles Amorós ©1550
divendres, 2 de desembre del 2011
Consells sense remei
Caminant a escorrentia
la fluvial aigua es bevia
un Gos a vores del Nil:
a glops torts, tal com venia,
com amb set d’anhel febril.
—No t’apuris, beu tranquil,
no t’inquietis —va i li dia
un Cocodril que el seguia
cautelós com un furtiu—.
—Tant de bo! Així ho faria,
però m’ha entrat l’espavil
només veure el teu estil
i la cua que et fa guia.
Recorrent la voravia
s’allunyava fent l’esquiu
mentre el rèptil resseguia
intentant ser persuasiu.
Persistent li repetia:
—És del tot indigestiu,
t’advindrà una malaltia...
...................
------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------
Font: Ben Edwin Perry, Babrius and Phaedrus (Harvard College, 1965).
-----------------------------------------------------------------------
Canes currendo bibunt ex Nilo flumine, ne rapiantur a Crocodillis. Rapidius igitur currens ex Nilo cum bibere coepisset Canis, dixit ei Crocodillus : Quod libet labio tuo, noli uereri. R[espondit] : Facerem quod dicis, nisi esse te scirem carnis meae cupidum.
Qui consilia aduersa sapientibus sumministrant, et non solum quod operantur perdunt, uerum ab eis turpiter deridentur.
Font: Léopold Hervieux (Ademar)
-----------------------------------------------------------------------
dijous, 1 de desembre del 2011
Buscant raons
A un rierol rajant pel rost
de la vall del Matarranya
a remullar-s’hi la ganya
se n’hi van presentar dos.
A ben sobrada distància,
ni un ni l’altre neguitós
de qui li feia companya
no tenint pas contenciós.
Cara a l’aigua i mal fixats
a l’espill en rinxolada,
ambdós rostres capbussats,
cadascú prou que s’hi afanya.
Encalmats l’aire i el vent
del serè d’alta muntanya,
al capdamunt del torrent
era el Llop que hi recalava
i delectava, plaent,
mentre que prou lluny, el Xai,
rere la bova i la canya,
ho feia molt més avall
on bé l’aigua s’amansava
entre els gorgs de pedruscall.
Un cop la set ben calmada
de la fera furibunda
un punt d’agre li repunta:
se li presenta la gana
i la discòrdia traspunta.
La gargamella badalla
enfilant una pregunta
per encetar una baralla,
que altra cosa no barrunta:
comença a degotar el fel.
—Per què —reprengué amb recel—
tu torbes ma libació?
Que sense moure’s ni un pel,
simulant el seu esglai,
li respongué amb submissió:
—I jo què puc fer, senyor,
si poso tot el meu zel
en resguardar-vos l’espai;
no són vint passes prou rai
del lluny que l’aigua ens raja
d’acabalada baldor?
Del vostre alè la fragància
a mi no em cal més llargària
per no sentir la bavor,
que no gosaria mai
suscitar l’altercació
ni fer-vos perdre el bon gai
per dicteri o vexació.
Colpejat per la raó
el Llop va i vol afegir
a la lliça un esglaó:
—Sis mesos va fer ahir
que mancant al meu honor
vas difondre mal de mi!
—No us voldria contredir...
però sembla cosa rara,
que us puc dir en el meu favor
per calmar el vostre furor
que nascut no havia encara!
—Vaja! Doncs seria així...
…seria, per tant, ton pare!
...
...
...
------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------
Faula II.- Del Llop y del mansuet Anyell.
Lo simple Anyell y lo ferocissim Llop, venint a un profunde riu per beure, se trobaren impensadament en aquell. Lo humil Anyell bevía un poch mes baix que'l famejant Llop. De hont, per damnificar a l'Anyell, li dix lo Llop ab furioses paraules: Per què maliciosament me has enterbolit l'aygua? Respós lo benigne Anyell: còm te puch jo enterbolir l'aygua que discorre del lloch hont tu beus allà hont jo bevía? Mas lo inich Llop, no curant de la innocencia del mansuet Anyell, li dix: Per què'm respons ab tan superbioses paraules? Respós lo Anyell: No creya jo enujarte. Dix llavors lo Llop, mirant lo Anyell ab indignada vista: Pochs díes ha que fuy així aprobriat de ton pare. Respós lo Anyell: Quàl rahó vol que reporte jo la pena del oprobi de mon pare? Dix llavors lo Llop, aplicant-li altra nova culpa: Per què m'has destrohit, pasturant, la heretat mía? Respós lo Anyell: Si encara no tinch dents pera pasturar, en què t'he pogut ofendre? Dix finalment lo Llop: Ab tot que jo tinga alguna resposta pera les tes justes escuses, no deixaré persó de dilacerarte. Y així, devorant ab impetuosa furia lo mansuet Anyell, míserament li lleva la vida.
Instroeix aquesta faula que en los inichs y perversos no preval alguna rahó, sino sols la crudelíssima rapinya y violencia.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
------------------------------------------------
LUPUS ET AGNUS
Ad rivum eumdem Lupus et Agnus venerant, siti compulsi superior stabat lupus, longeque inferior Agnus. Tunc fauce improba latro incitatus, jurgii causam intulit, 'Cur, inquit, turbulentam fecisti mihi quam bibenti? Loniger contra timens: 'Qui possum, quæso, lacere, quod quereris, Lupe?
A te decurrit ad meos haustus liquor.'
Repulsuo ille veritatis viribus, 'Ante hos sex menses male', ait, 'dixisti mihi'.
Respondit Agnus: 'Equidem natus non eram'.
'Pater hercule tuus', ille inquit, 'male dixit mihi', atque ita correplum lacerat injusta nece.
Hæc propter illos scripta est homines fabula, qui fictis caussis innocentes opprimunt.
Font: Léopold Hervieux: "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age".
-------------------------------------------------------------------
Lupus et Agnus ad rivum venerunt. Superior Lupus, longe inferior Agnus. Tunc fauce improba latro incitatus iurgio dixit : Cur turbulentam fecisti mihi aquam? Laniger : Qui fieri potest, dum a te liquor decurrens ad meum os venit? L[upus] : Ante hos sex menses maledixisti mihi. R[es]p[ondit] : Non eram natus. L[upus] : Pater tuus maledixit mihi. Et ita correptum lacerat iniuste.
Qui fictis causis innocentes opprimunt.
Font: Léopold Hervieux, extret del manuscrit d'Adémar de Chabannes
--------------------------------------------------------------------
DE LUPO ET AGNO BIBENTIBUS
Contra opprimentes pauperes.
Lupus et Agnus biberunt de eodem riuulo, et ait Lupus: Quare turbas aquam meam? Et ait Agnus: Non turbo, quia uos bibitis superos, et aqua fluit de uobis ad me. Et ait Lupus: Maledicte, contradicis mihi, et es ita audax? Et statim deuorauit Agnum.
Ita diuites pro nulla causa, qualitercumque respondeant pauperes, ipsos deuorant.
Font: Léopold Hervieux, extret del manuscrit d'Odo de Cheriton
--------------------------------------------------------------------
de lupo et agno
Lupus et Agnus simul de rivo biberunt; sed Lupus erat in parte superiori et Agnus in inferiori. Lupus itaque, cum haustum fecerat, erexit se et dixit ad Agnum : Tu qui lanam in decepcione portas, semper meis offensis insistis. Agnus vero, ad hanc vocem trepidus, timide respondit et humiliter : Domine potens et tremende, quare tam aspere michi loqueris innocenti? Quas enim offensas possem parvulus ego tibi inferre? Et Lupus ait : Tu turbas aquam, quod inde gustare non possum. Responditque Agnus : Mira sunt que dicis; quia, cum tu sis superius et ego inferius, quomodo possum tibi aquam turbare? Sed occasionem adversum me queris, sicut qui vult ab amico recedere. Tunc ergo exasperatus Lupus ait iterum : Tu minis (sic pro nimis) es garrulus et iurgia mecum multiplicare presumis, sicut pater tuus, qui, nondum transactis sex mensibus, de eodem in hoc loco michi servivit, quod in te merito redundabit. Et ait miser Agnus : Cur sic in me illas patris culpas refundis, qui nondum natus eram? Tunc raptor ait : Sic michi respondes in omnibus, et reclamare non cessas? Irruensque in eum, guttur eius crudeliter apprehendit et finem fecit verborum.
[Moralitas.] Sic tyranni faciunt : cum innocentum res vel mortem cupiunt, sive iuste sive iniuste eos spoliant et opprimunt.
Font: Léopold Hervieux, "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age" (1893-1899). Volum 2.
--------------------------------------------------------------------
De lupo et agno
Ast iustum sontemque simul hec fabula tangit.
Improbus ecce lupus sitiens ac laniger agnus.
Currunt ad liquidas potantes fluminis undas;
Atque ferox, limphas lambens trux gurgitis altis,
Potanti dixit imis mitique bidenti :
Improbe, pollueras cunctos Mihi turbine fluctus.
Talia tunc tremulo depromsit pectore mitis
Agnus, lanigero commotus uiscere, narrans
Spumigeras possim quali nunc ordine limphas
Perturbare tuis currentes faucibus istuc?
Non tardansque ferus ueris opponere falsa,
Nunc agno dixit : Mihi tu male dicta reponis.
Corniger ast agnus respondit famine uera
Falsidico : Tibi nil spurcum iniustumue loquutus?
Horrisonisque lupus frendens ut dentibus ursus :
Sic genitorque tuus potantes fontibus istis
Audax perfecit mihi, trux conamine mentis,
Bis ternis uicibus lune nunc luce peracta.
Velliger enque bidens timido tunc ore ferebat :
Numquid natus eram molli tunc uiscere matris?
Raucifersique lupus iratus cordibus inquit :
Audacter faris, dicens hec, improbe latro.
Adprehenditque lupus rapidis tunc dentibus agnum;
Insontes auido consumpsit gutture carnes.
Sicque truces aliis dicunt famine falso,
Vt rapiant predam, uitam et luce redacta.
Font: Léopold Hervieux, extret del Romulus de Nilant.
------------------------------------------------
De lupo et agno
Est lupus, est agnus. sitit hic, sitit ille. fluentum
Limite non uno querit uterque siti.
In summo bibit amne lupus, bibit agnus in imo.
Hunc timor inpugnat uerba monente lupo:
"Rupisti potumque michi riuoque decorem."
Agnus utrumque negat se racione tuens:
Nec tibi nec riuo nocui. nam prona supinum
Nescit iter nec adhuc unda nitore caret.
Sic iterum tonat ore lupus: Michi dampna minaris.
Non minor, agnus ait. Cui lupus: Immo facis.
Fecit idem tuus ante pater sex mensibus actis.
Cum bene patrisses, crimine patris obi.
Agnus ad hec: Tanto non uixi tempore. Predo
Sic tonat: An loqueris, furcifer? huncque uorat.
Sic nocet innocuo nocuus, causamque nocendi
Inuenit. Hii regnant qualibet urbe lupi.
Font: Issac Nicholas Nevelet (1610)
de la vall del Matarranya
a remullar-s’hi la ganya
se n’hi van presentar dos.
A ben sobrada distància,
ni un ni l’altre neguitós
de qui li feia companya
no tenint pas contenciós.
Cara a l’aigua i mal fixats
a l’espill en rinxolada,
ambdós rostres capbussats,
cadascú prou que s’hi afanya.
Encalmats l’aire i el vent
del serè d’alta muntanya,
al capdamunt del torrent
era el Llop que hi recalava
i delectava, plaent,
mentre que prou lluny, el Xai,
rere la bova i la canya,
ho feia molt més avall
on bé l’aigua s’amansava
entre els gorgs de pedruscall.
de la fera furibunda
un punt d’agre li repunta:
se li presenta la gana
i la discòrdia traspunta.
La gargamella badalla
enfilant una pregunta
per encetar una baralla,
que altra cosa no barrunta:
comença a degotar el fel.
—Per què —reprengué amb recel—
tu torbes ma libació?
Que sense moure’s ni un pel,
simulant el seu esglai,
li respongué amb submissió:
—I jo què puc fer, senyor,
si poso tot el meu zel
en resguardar-vos l’espai;
no són vint passes prou rai
del lluny que l’aigua ens raja
d’acabalada baldor?
Del vostre alè la fragància
a mi no em cal més llargària
per no sentir la bavor,
que no gosaria mai
suscitar l’altercació
ni fer-vos perdre el bon gai
per dicteri o vexació.
Colpejat per la raó
el Llop va i vol afegir
a la lliça un esglaó:
—Sis mesos va fer ahir
que mancant al meu honor
vas difondre mal de mi!
—No us voldria contredir...
però sembla cosa rara,
que us puc dir en el meu favor
per calmar el vostre furor
que nascut no havia encara!
—Vaja! Doncs seria així...
…seria, per tant, ton pare!
...
...
...
------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------
Faula II.- Del Llop y del mansuet Anyell.
Lo simple Anyell y lo ferocissim Llop, venint a un profunde riu per beure, se trobaren impensadament en aquell. Lo humil Anyell bevía un poch mes baix que'l famejant Llop. De hont, per damnificar a l'Anyell, li dix lo Llop ab furioses paraules: Per què maliciosament me has enterbolit l'aygua? Respós lo benigne Anyell: còm te puch jo enterbolir l'aygua que discorre del lloch hont tu beus allà hont jo bevía? Mas lo inich Llop, no curant de la innocencia del mansuet Anyell, li dix: Per què'm respons ab tan superbioses paraules? Respós lo Anyell: No creya jo enujarte. Dix llavors lo Llop, mirant lo Anyell ab indignada vista: Pochs díes ha que fuy així aprobriat de ton pare. Respós lo Anyell: Quàl rahó vol que reporte jo la pena del oprobi de mon pare? Dix llavors lo Llop, aplicant-li altra nova culpa: Per què m'has destrohit, pasturant, la heretat mía? Respós lo Anyell: Si encara no tinch dents pera pasturar, en què t'he pogut ofendre? Dix finalment lo Llop: Ab tot que jo tinga alguna resposta pera les tes justes escuses, no deixaré persó de dilacerarte. Y així, devorant ab impetuosa furia lo mansuet Anyell, míserament li lleva la vida.
Instroeix aquesta faula que en los inichs y perversos no preval alguna rahó, sino sols la crudelíssima rapinya y violencia.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
------------------------------------------------
Ad rivum eumdem Lupus et Agnus venerant, siti compulsi superior stabat lupus, longeque inferior Agnus. Tunc fauce improba latro incitatus, jurgii causam intulit, 'Cur, inquit, turbulentam fecisti mihi quam bibenti? Loniger contra timens: 'Qui possum, quæso, lacere, quod quereris, Lupe?
A te decurrit ad meos haustus liquor.'
Repulsuo ille veritatis viribus, 'Ante hos sex menses male', ait, 'dixisti mihi'.
Respondit Agnus: 'Equidem natus non eram'.
'Pater hercule tuus', ille inquit, 'male dixit mihi', atque ita correplum lacerat injusta nece.
Hæc propter illos scripta est homines fabula, qui fictis caussis innocentes opprimunt.
Font: Léopold Hervieux: "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age".
-------------------------------------------------------------------
LUPUS ET AGNUS
Lupus et Agnus ad rivum venerunt. Superior Lupus, longe inferior Agnus. Tunc fauce improba latro incitatus iurgio dixit : Cur turbulentam fecisti mihi aquam? Laniger : Qui fieri potest, dum a te liquor decurrens ad meum os venit? L[upus] : Ante hos sex menses maledixisti mihi. R[es]p[ondit] : Non eram natus. L[upus] : Pater tuus maledixit mihi. Et ita correptum lacerat iniuste.
Qui fictis causis innocentes opprimunt.
Font: Léopold Hervieux, extret del manuscrit d'Adémar de Chabannes
--------------------------------------------------------------------
Contra opprimentes pauperes.
Lupus et Agnus biberunt de eodem riuulo, et ait Lupus: Quare turbas aquam meam? Et ait Agnus: Non turbo, quia uos bibitis superos, et aqua fluit de uobis ad me. Et ait Lupus: Maledicte, contradicis mihi, et es ita audax? Et statim deuorauit Agnum.
Ita diuites pro nulla causa, qualitercumque respondeant pauperes, ipsos deuorant.
Font: Léopold Hervieux, extret del manuscrit d'Odo de Cheriton
--------------------------------------------------------------------
Lupus et Agnus simul de rivo biberunt; sed Lupus erat in parte superiori et Agnus in inferiori. Lupus itaque, cum haustum fecerat, erexit se et dixit ad Agnum : Tu qui lanam in decepcione portas, semper meis offensis insistis. Agnus vero, ad hanc vocem trepidus, timide respondit et humiliter : Domine potens et tremende, quare tam aspere michi loqueris innocenti? Quas enim offensas possem parvulus ego tibi inferre? Et Lupus ait : Tu turbas aquam, quod inde gustare non possum. Responditque Agnus : Mira sunt que dicis; quia, cum tu sis superius et ego inferius, quomodo possum tibi aquam turbare? Sed occasionem adversum me queris, sicut qui vult ab amico recedere. Tunc ergo exasperatus Lupus ait iterum : Tu minis (sic pro nimis) es garrulus et iurgia mecum multiplicare presumis, sicut pater tuus, qui, nondum transactis sex mensibus, de eodem in hoc loco michi servivit, quod in te merito redundabit. Et ait miser Agnus : Cur sic in me illas patris culpas refundis, qui nondum natus eram? Tunc raptor ait : Sic michi respondes in omnibus, et reclamare non cessas? Irruensque in eum, guttur eius crudeliter apprehendit et finem fecit verborum.
[Moralitas.] Sic tyranni faciunt : cum innocentum res vel mortem cupiunt, sive iuste sive iniuste eos spoliant et opprimunt.
Font: Léopold Hervieux, "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age" (1893-1899). Volum 2.
--------------------------------------------------------------------
Ast iustum sontemque simul hec fabula tangit.
Improbus ecce lupus sitiens ac laniger agnus.
Currunt ad liquidas potantes fluminis undas;
Atque ferox, limphas lambens trux gurgitis altis,
Potanti dixit imis mitique bidenti :
Improbe, pollueras cunctos Mihi turbine fluctus.
Talia tunc tremulo depromsit pectore mitis
Agnus, lanigero commotus uiscere, narrans
Spumigeras possim quali nunc ordine limphas
Perturbare tuis currentes faucibus istuc?
Non tardansque ferus ueris opponere falsa,
Nunc agno dixit : Mihi tu male dicta reponis.
Corniger ast agnus respondit famine uera
Falsidico : Tibi nil spurcum iniustumue loquutus?
Horrisonisque lupus frendens ut dentibus ursus :
Sic genitorque tuus potantes fontibus istis
Audax perfecit mihi, trux conamine mentis,
Bis ternis uicibus lune nunc luce peracta.
Velliger enque bidens timido tunc ore ferebat :
Numquid natus eram molli tunc uiscere matris?
Raucifersique lupus iratus cordibus inquit :
Audacter faris, dicens hec, improbe latro.
Adprehenditque lupus rapidis tunc dentibus agnum;
Insontes auido consumpsit gutture carnes.
Sicque truces aliis dicunt famine falso,
Vt rapiant predam, uitam et luce redacta.
Font: Léopold Hervieux, extret del Romulus de Nilant.
------------------------------------------------
Est lupus, est agnus. sitit hic, sitit ille. fluentum
Limite non uno querit uterque siti.
In summo bibit amne lupus, bibit agnus in imo.
Hunc timor inpugnat uerba monente lupo:
"Rupisti potumque michi riuoque decorem."
Agnus utrumque negat se racione tuens:
Nec tibi nec riuo nocui. nam prona supinum
Nescit iter nec adhuc unda nitore caret.
Sic iterum tonat ore lupus: Michi dampna minaris.
Non minor, agnus ait. Cui lupus: Immo facis.
Fecit idem tuus ante pater sex mensibus actis.
Cum bene patrisses, crimine patris obi.
Agnus ad hec: Tanto non uixi tempore. Predo
Sic tonat: An loqueris, furcifer? huncque uorat.
Sic nocet innocuo nocuus, causamque nocendi
Inuenit. Hii regnant qualibet urbe lupi.
Font: Issac Nicholas Nevelet (1610)
Vet-ho aquí i vet-ho allà
Un pagès benevolent,
un dia que feia vent,
sobre la neu estesa,
troba una serp malmesa.
Inerta i sens moviment
de l'animal s'apiada,
prenent-la, indiferent,
i se l'emporta a casa.
Tant manyac com imprudent
se la guarda a la sina.
Quan el cos ja està calent
li revé desseguida.
Obre els ulls i aixeca el cap,
ja es mou amb energia
i li fa un gest ingrat,
se'l mira i desafia.
Contra el seu benefactor
s'encara de bo i millor,
li dona una picada.
Vet-ho aquí la paga.
------------------------------
Anton Marco ©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE PRIMER Faula X — De l'Home y de la Serp.
Devém perdonar a L'ignorant y castigar al mal.
Fent crudelissim fret en lo temps de l'espantable Ivern, un benigne Home, mogut a pietat, acollí en la súa posada una Serp, alimentant-la dels seus propris béns. Seguís que sobrevenint lo calorós estiu, la verinosa Serp se comengá a malignar contra'l cortés Home; y volent foragitar aquella de la súa posada, la ingrata y crudelíssima Serp, contrastanli ab vérinosos mossos, jamás volgué obehir-lo.
Mostra aquesta faula, que los inichs en lloch de remunerar los que'ls benefiquen, se indignen mes contra aquells, de forma que per salutífera triaga los donen mortífer veri, y per incomparable delit, intollerable pena, y per fidelíssima pietat, fraudulós engany.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Qui fert malis auxilium, post tempus dolet.
Gelu rigentem quidam colubram sustulit
sinuque fouit, contra se ipse misericors;
namque, ut refecta est, necuit hominem protinus.
Hanc alia cum rogaret causam facinoris,
respondit: "Ne quis discat prodesse improbis."
----------------------------------------------------------------------
Misericordia motus, eum fovit sinu et subter alas recondidit.
Mox anguis recreatus vires recepit, et agricolae, pro beneficio, letale vulnus inflixit.
—Haec fabula docet qualem mercedem mali pro beneficiis reddere soleant.
----------------------------------------------------------------------
Moralitas. Sic iniqui et perversi bonis merita sua reconpensare solent, in fine semper ac(c)uleos exer[c]entes et pro melle venenum reddentes.
Font: Léopold Hervieux (Romulus Anglicus)
-----------------------------------------------------------------------
Serpens semel iacebat super terram gelatam et multum algebat. Homo quidam hoc uidens, pietate motus, accepit Serpentem et posuit in sinum suum ad calefaciendum. Serpens calefactus Hominem fortiter pungebat. Et ait: Quare ita male me punxisti? quia sinu meo pro bono tuo te collocaui? Respondit: Nonne scis quod semper sunt inimicie inter genus meum et hominem, et naturaliter ipsum odio? Nonne scis quod Serpens in sinu, Mus in pera, Ignis in grenio (sic) male remunerant hospites suos?
Saraceni captiui, quando possunt, dominos suos perimunt et euadunt. Similiter peruersus, licet beneficium ab eo, quem habet odio, recipiat, semper, cum poterit, ei nocebit. Vnde quidam: / Odero, cum potero; si non, inuitus amabo. / Similiter, qui malam habet naturam, semper, cum potest, naturam suam exercet. Ideo hominem naturaliter peruersum nunquam tibi associes, nunquam te ipsum ei credas.
Font: Léopold Hervieux (Odo de Cheriton)
-----------------------------------------------------------------------
Qui sponte ingratos fouent, et cum exire uelint, nocent.
Font: Léopold Hervieux (Ademar)
------------------------------------------------------------------------
Cursus, in colubrum turbida sevit hiems;
Hunc videt, hunc reficit hominis clementia: ventum
Temperat huic tecto, temperat igne gelu.
Ore serit virus coluber, sic toxicat edem;
Hospes ait colubro: non rediturus abi.
Non exit coluber nec vult exire, sed heret
Amplectensque virum sibila dira movet
Reddere gaudent homo nequam pro melle venenum,
Pro fructu penam, pro pietate dolum.
Font: Sandro Boldrini; Argo, (1994), (Gualterus Anglicus -Walter of England, Nevelet-)
------------------------------------------------------------------------
un dia que feia vent,
sobre la neu estesa,
troba una serp malmesa.
Inerta i sens moviment
de l'animal s'apiada,
prenent-la, indiferent,
i se l'emporta a casa.
Tant manyac com imprudent
se la guarda a la sina.
Quan el cos ja està calent
li revé desseguida.
Obre els ulls i aixeca el cap,
ja es mou amb energia
i li fa un gest ingrat,
se'l mira i desafia.
Contra el seu benefactor
s'encara de bo i millor,
li dona una picada.
Vet-ho aquí la paga.
------------------------------
Anton Marco ©2011
------------------------------------------------------------
Devém perdonar a L'ignorant y castigar al mal.
Fent crudelissim fret en lo temps de l'espantable Ivern, un benigne Home, mogut a pietat, acollí en la súa posada una Serp, alimentant-la dels seus propris béns. Seguís que sobrevenint lo calorós estiu, la verinosa Serp se comengá a malignar contra'l cortés Home; y volent foragitar aquella de la súa posada, la ingrata y crudelíssima Serp, contrastanli ab vérinosos mossos, jamás volgué obehir-lo.
Mostra aquesta faula, que los inichs en lloch de remunerar los que'ls benefiquen, se indignen mes contra aquells, de forma que per salutífera triaga los donen mortífer veri, y per incomparable delit, intollerable pena, y per fidelíssima pietat, fraudulós engany.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Liber IV. XX. Serpens Misericordi Nociua
Qui fert malis auxilium, post tempus dolet.
Gelu rigentem quidam colubram sustulit
sinuque fouit, contra se ipse misericors;
namque, ut refecta est, necuit hominem protinus.
Hanc alia cum rogaret causam facinoris,
respondit: "Ne quis discat prodesse improbis."
----------------------------------------------------------------------
Agricola et AnguisAgricola anguem reperit, frigore paene exstinctum.
Misericordia motus, eum fovit sinu et subter alas recondidit.
Mox anguis recreatus vires recepit, et agricolae, pro beneficio, letale vulnus inflixit.
—Haec fabula docet qualem mercedem mali pro beneficiis reddere soleant.
----------------------------------------------------------------------
De Colubro et HomineColuber, hyeme constrictus, Hominis graciam ut vivere posset postulavit. Homo ergo, eius misertur, ipsum hospicio collegit et tota eum hyeme nutrivit. Estate autem facta, cepit Coluber iniuriosus fieri, et veneno su domum et vasa infecit, nec de voluntate sua exire curavit, nisi violenter eiiceretur.
Moralitas. Sic iniqui et perversi bonis merita sua reconpensare solent, in fine semper ac(c)uleos exer[c]entes et pro melle venenum reddentes.
Font: Léopold Hervieux (Romulus Anglicus)
-----------------------------------------------------------------------
De Homine qui posuit Serpentem in sinu suoQuod non est confidendum de hoste suo.
Serpens semel iacebat super terram gelatam et multum algebat. Homo quidam hoc uidens, pietate motus, accepit Serpentem et posuit in sinum suum ad calefaciendum. Serpens calefactus Hominem fortiter pungebat. Et ait: Quare ita male me punxisti? quia sinu meo pro bono tuo te collocaui? Respondit: Nonne scis quod semper sunt inimicie inter genus meum et hominem, et naturaliter ipsum odio? Nonne scis quod Serpens in sinu, Mus in pera, Ignis in grenio (sic) male remunerant hospites suos?
Saraceni captiui, quando possunt, dominos suos perimunt et euadunt. Similiter peruersus, licet beneficium ab eo, quem habet odio, recipiat, semper, cum poterit, ei nocebit. Vnde quidam: / Odero, cum potero; si non, inuitus amabo. / Similiter, qui malam habet naturam, semper, cum potest, naturam suam exercet. Ideo hominem naturaliter peruersum nunquam tibi associes, nunquam te ipsum ei credas.
Font: Léopold Hervieux (Odo de Cheriton)
-----------------------------------------------------------------------
Femina et ColuberFrigore et gelu rigentem quaedam pietatis causa Colubrum ad se sustulit, et in latere suo habuit, et tota hieme fouit. Refectus usque ad tempus coepit esse iniuriosus est ueneno multa foedare, ne cum gratia exiret. Iniuriosus pelliter.
Qui sponte ingratos fouent, et cum exire uelint, nocent.
Font: Léopold Hervieux (Ademar)
------------------------------------------------------------------------
De Rustico et ColubroDum nive canet humus, glacies dum sopit aquarum
Cursus, in colubrum turbida sevit hiems;
Hunc videt, hunc reficit hominis clementia: ventum
Temperat huic tecto, temperat igne gelu.
Ore serit virus coluber, sic toxicat edem;
Hospes ait colubro: non rediturus abi.
Non exit coluber nec vult exire, sed heret
Amplectensque virum sibila dira movet
Reddere gaudent homo nequam pro melle venenum,
Pro fructu penam, pro pietate dolum.
Font: Sandro Boldrini; Argo, (1994), (Gualterus Anglicus -Walter of England, Nevelet-)
------------------------------------------------------------------------
Lleialtat provada
Donant-li trossos de pa
tenia un Lladre de nit
a un Gos ben encobeït
com si el volgués encebar.
Quan ja se l’havia atret,
tenint-lo del tot seduït,
es va acabar l’amansar
i va preparar el pertret
de les eines de bandit.
Semblant estar satisfet
al Gos va tocar el parlar
abocant pel descosit:...
.............
------------------------------
XdF©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE SEGÓN Faula III — De l'astut Lladre y del Fidelissim Goç
Lo que sabiesa no té, per lo molt pert lo poch.
Un astut Lladre, anant a furtar de nit, entra en una rica posada; y trobant en aquella un Goc que lladrava, li dona un poch de pa perqué no fos sentit. Al qual dix lo Goc : « Per qué'm dones aquest pa ? Mou-te alguna caritat, o dónes-lo'm per enganyar-me ? Y si tu lleves la roba y la vida a qui'm sostenta, hónt trobaré jo quí m'avide? Per cert mes salutífer es pera mi lladrar que servar silenci, perqué jo no sols lo present temps contemple, mas lo esdevenidor imagine. » Oh fidelissim Goc, respós lo Lladre, que per conservar-se en la súa fidelitat no vol adherir a les en ganyoses persuasions míes!
Consideren aquesta entricada faula, aquells qui sois per un delitos menjar se aconorten de perdre la vida y renóm de gloriosa fama.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Repente liberalis stultis gratus est,
verum peritis inritos tendit dolos.
Nocturnus cum fur panem misisset cani,
obiecto temptans an cibo posset capi,
'Heus', inquit 'linguam vis meam praecludere,
ne latrem pro re domini? Multum falleris.
Namque ista subita me iubet benignitas
vigilare, facias ne mea culpa lucrum'.
-------------------------------------------
Nocturnus Fur cum panem misisset Cani, Canis ait : Linguam meam uis praecludere, pro re Domini mei ne latrem. Quaeris ut faciam (sic pro facias) per meam culpam lucrum.
Quia repentina liber[ali]tas stultis grata esse uidetur, peritis inita.
Ademar
tenia un Lladre de nit
a un Gos ben encobeït
com si el volgués encebar.
Quan ja se l’havia atret,
tenint-lo del tot seduït,
es va acabar l’amansar
i va preparar el pertret
de les eines de bandit.
Semblant estar satisfet
al Gos va tocar el parlar
abocant pel descosit:...
.............
XdF©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE SEGÓN Faula III — De l'astut Lladre y del Fidelissim Goç
Lo que sabiesa no té, per lo molt pert lo poch.
Un astut Lladre, anant a furtar de nit, entra en una rica posada; y trobant en aquella un Goc que lladrava, li dona un poch de pa perqué no fos sentit. Al qual dix lo Goc : « Per qué'm dones aquest pa ? Mou-te alguna caritat, o dónes-lo'm per enganyar-me ? Y si tu lleves la roba y la vida a qui'm sostenta, hónt trobaré jo quí m'avide? Per cert mes salutífer es pera mi lladrar que servar silenci, perqué jo no sols lo present temps contemple, mas lo esdevenidor imagine. » Oh fidelissim Goc, respós lo Lladre, que per conservar-se en la súa fidelitat no vol adherir a les en ganyoses persuasions míes!
Consideren aquesta entricada faula, aquells qui sois per un delitos menjar se aconorten de perdre la vida y renóm de gloriosa fama.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Liber I - XXIII. Canis Fidelis
Repente liberalis stultis gratus est,
verum peritis inritos tendit dolos.
Nocturnus cum fur panem misisset cani,
obiecto temptans an cibo posset capi,
'Heus', inquit 'linguam vis meam praecludere,
ne latrem pro re domini? Multum falleris.
Namque ista subita me iubet benignitas
vigilare, facias ne mea culpa lucrum'.
-------------------------------------------
CANIS FIDELIS
Nocturnus Fur cum panem misisset Cani, Canis ait : Linguam meam uis praecludere, pro re Domini mei ne latrem. Quaeris ut faciam (sic pro facias) per meam culpam lucrum.
Quia repentina liber[ali]tas stultis grata esse uidetur, peritis inita.
Ademar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)